“NoSleep” o de com 97onzas li canten a l’últim glop abans de caure (o tornar a volar)
El col·lectiu de rap signa un retrat del moment més fràgil i eufòric de la nit, avançant el seu EP “Catalan Woodstock”, disponible el 17 d’abril
‘Catalan Woodstock’ va de desfase, amistat i deriva: cinc temes, cinc estats mentals i un únic destí
ESCOLTA EL NOU SINGLE DE 97onzas "NoSleep"
"Catalan Woodstock”, el nou EP del col·lectiu de rap 97onzas, que veurà la llum el proper 17 d’abril, és el seu propi festival: una nit de festa explicada des de cinc mirades, cinc formes de viure uns mateixos fets. Però si hi ha un instant que ho condensa tot, és l’últim. Quan la nit es desfà i el dia comença a obrir-se pas. “NoSleep” és aquest moment. Després de la prèvia, del descontrol, dels trajectes sense rumb i dels pics d’intensitat que semblaven insuperables, arriba l’after. Un espai indefinit on ja no importa si són a Berlín, a l’Hospitalet o en qualsevol altre lloc. Tots els carrers s’assemblen. Tot passa dins del mateix estat. El món es torna a posar en marxa mentre ells encara continuen en loop. “NoSleep” captura aquest instant suspès: l’últim glop que no saben si els portarà directes al llit o si els farà enlairar un cop més. La frontera difusa entre el final i un nou començament. Quan el cos diu prou però el cap encara gira. I malgrat tot —o potser precisament per això—, hi ha una idea que travessa el tema: estan bé. NoSleep.
97onzas
No ho sabíeu però no passa res, per això som aquí, per explicar-vos-ho. I oferir-vos-ho. Servei públic musical. 97onzas és el grup de culte del rap català. Jastà. Ara ja ho sabeu. Correu amb el telèfon a posar-vos la seva merda en digital: se us infestarà l’algoritme amb música bruta, que ja era hora que se us netegessin les aurelles. Correu cap allà on surtin a un cartell per veure’ls en directe: aquesta és la puta merda que estàveu esperant compartir amb una PA a tope, la vostra penya i les birres per sobre com si us caigués un esclafit. 97onzas és un col·lectiu, i el col·lectiu és el col·lectiu. I aquests nanos, vatus lokus, ho fan com mai s’hauria d’haver deixat de fer: en penyita, ben fet, cantant a la seva generació i marcant el camí del futur perquè saben (i respecten) la cultura de la que beuen. Rhythm and Poetry en estat pur i de glòria: gràcies, o déu nostru senyor almighty i omnipresent, per haver-nos fet viure en aquesta època nostra i tenir aquesta merda a un clic, hòstia santa ja.
